L'eternament jove vidriol

Difícil d’observar, el nostre proper convidat tradicionalment ha estat confós amb una petita serp, encara que hi té poc a veure, ja que realment es tracta d’un llangardaix sense potes. Desconfiat i bell; l’eternament jove vidriol.

Aquest saure sense potes, d’aspecte ferotge i amenaçador és, en realitat, un ésser tímid i pacífic. Disposa d’un nimi cap i un cos grisenc recobert de lluents escates llises, més fosc inferiorment i destacant-se, exclusivament en les femelles, una banda marronosa al costat. L’animal, esplèndid i bell, no arriba a fer més de 50 centímetres.

Entre l’abril i el novembre els podrem localitzar en herbassars, matolls i boscos humits de fulles caduques, especialment els integrats per roures o pollancres, sempre en cotes d’entre 600 i 2.400 metres d’altitud. En temporada de fred romandrà hibernant en grup, enterrat en un clot que ell mateix excavarà.

Els seus hàbits són crepusculars, al contrari que altres llangardaixos, preferint les tenebres i la frescor, rarament els veurem exposats directament al sol. Romanen durant el dia amagats sota pedres escalfades per l’astre rei, de les quals obtenen la temperatura necessària per a la seva regulació metabòlica. A causa de la seva alta concentració corporal de líquids, han de beure amb freqüència. Una de les zones que, per experiència personal, puc recomanar per intentar observar-los és l’entrada al parc natural del Comapedrosa, a Arinsal, especialment els dies ennuvolats o després de les tempestes.

Exclusivament carnívors, tal proverbial comensal gaudeix d’una proteica dieta composta de llimacs, cargols i cucs. Les seves actituds cinegètiques, en disposar de moviments lents, es basen en l’aguait. Així, un cop agafada la seva presa, la sacseja violentament alhora que li injecta un líquid verinós que segrega a través d’unes diminutes glàndules labials ubicades a les mandíbules superiors, que conduït a través de les seves petites dents corbes i buides provoca convulsions i la mort a les seves captures. Tal metzina és totalment inofensiva per a l’ésser humà.

Els seus depredadors naturals són molt abundants; des de rèptils fins a aus i mamífers, disposant com a mesures de defensa la prudència i la possibilitat de despendre’s de la cua en cas de ser atrapat, despistant així els seus enemics mentre fuig. Tal cautela, juntament amb la seva adaptabilitat, li proporciona una de les majors longevitats de la nostra ecofauna, podent arribar a viure fins a la sorprenent edat de 50 anys.