La joia de la corona, el trencalòs

Si de totes les espècies que adornen el firmament del nostre Principat haguéssim de seleccionar la més gran de les joies, la més exclusiva, aquella amb una vestimenta que està confeccionada pel millor dels sastres, sens dubte aquesta seria l’impressionant trencalòs.

És un sublim privilegi contemplar la seva silueta en vol, amb una envergadura de gairebé tres metres. Tot això fa que tal titànica au sigui una de les majors rapinyaires que habiten al país. La seva espectacular figura ens enlluernarà amb un fulgurant color vermellós, meravellant-nos amb les seves estilitzades i estretes ales i cua romboïdal que li proporcionen un vol àgil, serè i elegant, a manera del millor model sobre la passarel·la del cel.

Tal eminent aixovar natural, engalanada com una reina, se’ns presenta amb unes sedoses plomes blanquinoses al cap, formant una espècie de corona al clatell. A la cara crida l’atenció una banda fosca, simulant un enigmàtic antifaç, rematada d’uns penetrants ulls amb iris grocs vorejats de vermell robí. Els seus dorsals són d’un bell gris, lluent, perlat, contrastats amb un ventre ataronjat a causa de la tinció pels seus freqüents banys en fangs rics en òxid de ferro que li aporten tal sobrenatural tonalitat. A diferència d’altres voltors, el seu cap és emplomat, ja que tal exquisit comensal no necessita introduir-lo en els cadàvers.

Habiten en cortals rocosos amb presència d’ungulats domèstics i salvatges, dels cadàvers dels quals obtenen l’aliment, constituint l’última baula tròfica en l’aprofitament de la carronya, basant-se tal gurmet festí en la ingesta de tendons i ossos. Aquestes contundents viandes, per poder ser empassades, han de ser trossejades en trossos d’una mida màxima de vint centímetres. Per això les deixen caure des de gran altura, fragmentant en xocar contra les contundents roques en un lloc denominat trencador.

A prop de tals abruptes menjadors, en escarpades lleixes, els nostres brillants models, edificaran el seu niu d’amor. En enormes construccions de pals de fins a un metre de diàmetre amb orientació sud on, delicadament, la futura mare, just al començament de l’any, diposita amb una diferència de nous dies dos ous. Tal desfasament ocasionarà que la mida d’un dels plançons superi la del seu germà menor, comportant inexorablement, la mort del més petit.

Després del naixement dels fills a principi de març succeirà un esgotador i llarg procés de cria que ocuparà la totalitat de les hores dels seus progenitors, els quals es veuran recompensats amb els primers vols del seu príncep pels volts del mes de juny i l’emancipació total durant els primers dies del mes de novembre. Conclòs l’abnegat procés, els exhausts pares descansaran unes setmanes, reprenent noves forces per començar el seu sensual seguici aeri, preludi d’un nou període reproductor.

Tot i que no pateix de depredadors en la seva edat adulta i la seva longevitat es xifra fins a cinquanta anys, es tracta d’un ésser que està molt amenaçat, en perill d’extinció, a causa de la interacció humana en el seu medi natural a través de l’ús indiscriminat de pesticides o fàrmacs a la cabana ramadera.

Malgrat aquests condicionants, tenir la gran fortuna a Andorra de poder passar un matí a coll de Jou, prop de Fontaneda, observant-los, fa que ni el millor espectacle artificial creat per l’home pugui competir-hi en bellesa.