Abelles i vespes

Aquesta primavera passada vam haver d’estar-nos a casa i molts vam ser conscients que compartim els nostres habitatges amb altres animals. Avui parlarem d’un grup que ens causa molèsties, sovint no fonamentades, com les abelles i les vespes.

La diferència entre un grup i l’altre (ambdós de la família dels himenòpters) és que les vespes tenen una separació força gran entre el tòrax (on hi ha les potes) i l’abdomen, i no tenen la pilositat de les abelles, cosa que els dona colors més vius. A simple vista pot costar distingir un grup de l’altre, ambdós amb nombroses espècies.

Una de les vespes més comunes a casa nostra és la vespa paperera (Polistes dominula). Aquesta vespa social forma nius petits, d’uns 12 centímetres, que tenen la particularitat de tenir les cel·les a la vista, sense una estructura protectora. Són freqüents a llocs arrecerats i assolellats de les cases i mobiliari urbà. Són caçadores i si no se les molesta no causen picades, però tenen tendència a apropar-se’ns quan tenim menjar ja que aprofiten qualsevol ocasió per alimentar les larves.

Una altra vespa que podem observar a la muntanya andorrana és la vespa germànica (Vespula germanica), que fa nius arrodonits en caus abandonats de rosegadors o en indrets tranquils de les construccions humanes. No piquen els humans si no se senten atacades.

L’abella més habitual d’Andorra és l’abella de la mel (Apis mellifera), de la que podem observar alguna vegada algun eixamenament quan el rusc els queda petit i una part de la colònia busca una nova llar. És en aquests moments que, mentre algunes abelles exploren possibles nous ruscs, la colònia espera en punts que poden ser conflictius per a nosaltres, com persianes o simplement parets dels nostres edificis.

Les abelles s’alimenten de nèctar, pol·len i excrecions vegetals, per la qual cosa poden visitar les flors de balcons i finestres (a diferència de les vespes), però si no ens apropem als seus ruscs n’hi ha prou amb uns moviments a l’aire perquè s’apartin de nosaltres sense causar cap picada, que d’altra banda els causa la mort. Ara, a la tardor, és freqüent trobar-les a les flors de l’heura, de les últimes plantes a florir i que els permet aprovisionar-se per passar l'hivern.

*Clara Pladevall

Cenma