La veritable història de Popeye i els espinacs (I)

Realment, els espinacs que prenia Popeye abans d’apallissar Brutus no tenien tant ferro com es pensava. Aquesta falsa creença té l’origen en un error comès pel químic alemany Erich von Wolf el 1870, qui va analitzar el contingut de ferro dels espinacs. Però es va equivocar en posar una coma en escriure els resultats: el que eren 0,35 mil·ligrams per cada 100 grams van acabar sent 3,5 mil·ligrams per cada 100 grams, és a dir, deu vegades més. En aquella època, a les taules del contingut en fer­ro dels diferents aliments, els espinacs se situaven a dalt de tot, però per aquest error.

Quin és l’origen del mite de Popeye, dels espinacs i el fer­ro? Elsie Segar va crear el personatge el 1929. En aquella època s’acabava de descobrir l’important paper que tenia el ferro en la nutrició i la relació entre la falta de ferro i l’anèmia, per la qual cosa una dieta rica en aquest mineral podria corregir-ne les mancances en l’àmbit dietètic. L’error era pensar que com més ferro, més força, error justificat si pensem que l’any 1929, amb el crac de la borsa, als Estats Units hi havia grans bosses de pobresa i es passava fam. Les anèmies eren freqüents.

Es va decidir utilitzar el personatge de Popeye per incentivar el consum d’espinacs entre la població. Popeye no va començar a menjar-los fins als anys trenta, arran del qual va augmentar un 33% el consum d’aquest vegetal als EUA.

L’error va ser corregit finalment el 1937, però el dibuix animat mai el va modificar. La idea ja havia estat acceptada com a vàlida. Tot i que el 1981 el British Medical Journal va publicar un article on van desmentir el mite dels espinacs, l’aliment encara era reconegut com un dels vegetals amb major contingut de ferro.

Després de la Segona Guerra Mundial, les autoritats sanitàries nord-americanes van començar a detectar un increment de les anèmies entre els nens. Com més espinacs menjaven els joves de la generació Popeye, més dèficit de ferro tenien en la sang. La causa era que els espinacs no tan sols no contenen tant de ferro, sinó que a més tenen inhibidors de l’absorció del ferro en l’àmbit digestiu.

Avui dia, a més, sabem que per assimilar el ferro necessitem crear un medi àcid en l’àmbit intestinal per mantenir la substància en la seva valència activa. Així que no tan sols hem de tenir en compte el contingut de ferro, sinó amb què el mengem, o la font d’origen: si es un ferro hemo (d’origen animal i associat a l’hemoglobina) –amb un percentatge d’absorció força elevat–, o ferro no-hemo (d’origen vegetal), que en ingerir-se amb una font de fibra i antinutrients com l’àcid oxàlic, en limiten la seva absorció de manera molt notable.

La realitat és que els espinacs són una molt mala font de ferro (fins i tot l’enciam en té més: 0,4 mil·ligrams per cada 100 grams). Els aliments més rics en ferro són la carn vermella, el fetge, els musclos i les cloïsses.

Per tant, necessites ferro, però per tenir els músculs de Popeye, millor el gimnàs. Així i tot, les propietats dels espinacs són considerables i incloure’ls en la nostra dieta és una bona idea tant pel seu contingut en fibra com per la seva alta aportació de provitamina A i de vitamines C i E, totes antioxidants. A més, afavoreixen el trànsit intestinal.

La setmana vinent veurem formes originals i saludables per incloure els espinacs i altres aliments rics en ferro als nostres menús, i com potenciar-ne l’absorció.

*Marc Gil

Dietista