Addicció al sucre?

Efectivament, podríem considerar el sucre com a una de les substàncies comestibles més addictives que hi ha. Aquest fet té lloc perquè amb el consum de sucre el nostre organisme experimenta un augment de dopamina, un neurotransmissor molt lligat a les sensacions de plaer i relaxació.

Rau aquí el secret de l’addicció al sucre: ens aporta una sensació de plaer, i penseu que el nostre paladar s’adapta a tot. Com més sucre consumim, més s’hi adaptarà el nostre paladar, i cada vegada necessitarem més sucre per obtenir aquesta sensació ja que el nostre llindar per percebre la dolçor cada vegada serà més alt.

Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), la quantitat màxima diària de sucre per a una persona adulta és de 25 grams i en nens i nenes, de 15 grams, tot i que el consum recomanat en ambdós casos és de zero grams.

Així doncs, és important remarcar que el sucre no ens aporta res nutricionalment parlant. Es tracta d’una substància font de calories però que no ens beneficia ni amb cap vitamina ni amb cap mineral ni amb cap fibra. Amb això no vull dir que no es pugui consumir sucre mai, sinó que prenguem consciència i que si en consumim, que sigui de manera esporàdica.

En aquest objectiu, la indústria alimentària no ens ho posa gens fàcil. En el mercat podem trobar una infinitat de productes plens de sucre en caixes o embolcalls vistosos, amb colors vius i destinats a cridar la nostra atenció. Per això és important ser crítics, llegir l’etiquetatge nutricional i aprendre a identificar el sucre. Els responsables del màrqueting d’aquests productes en saben molt, i podem trobar el sucre disfressat de diferents nomenclatures per tal de despistar-nos. Si veiem ingredients com: xarop, almívar, caramel, concentrat de suc, dextrosa, fructosa, galactosa, glucosa, nèctar, sacarosa, melassa, panela... és sucre d’incògnit!

Aleshores, quines opcions tenim? L’ús d’edulcorants tampoc és una solució, ja que afecten la microbiota intestinal. Però si volem reduir el sucre, podem utilitzar edulcorants i a poc a poc reduir-los fins adaptar-nos una altra vegada als sabors naturals dels aliments.

L’ús de mel, sucre de canya o sucre de coco ens pot fer pensar que és un sucre més natural i més beneficiós. I és cert, més que els sucres refinats poden aportar-nos algun mineral o vitamina extra, però al cap i a la fi, no deixa de ser sucre i els beneficis que en podríem obtenir són pràcticament inapreciables.

Ara que sabeu més coses sobre el sucre, recordeu que és important anar reduint-lo i consumir-ne el mínim possible. Però de manera ocasional, si en consumim en un àpat especial, en un pastís d’aniversari o al sopar de Nadal no és la fi del món (però sempre sent-ne conscients!).