El pirineu és resultat d'almenys dos cicles de xocs de plaques
Dissabte 11 de desembre se celebra el Dia internacional de les muntanyes i per commemorar-lo en l’article d’aquesta setmana parlarem del seu origen.
Per entendre com es formen les muntanyes, primer cal saber que el nostre planeta no és homogeni en profunditat, sinó que té diverses capes amb propietats químiques i físiques ben diferents. La capa més externa s’anomena escorça, i és la que forma el terra que trepitgem. L’escorça i la part superior del mantell, que és la capa que es troba immediatament per sota seu, formen el que els geòlegs anomenem litosfera. Aquesta litosfera té un caràcter rígid i fràgil i està dividida en plaques –les plaques tectòniques–, que suren sobre una capa molt més tova i fluïda, l’anomenada astenosfera.
Les plaques tectòniques no estan quietes, sinó que es desplacen unes respecte de les altres a diferents velocitats. Hi ha zones on xoquen, altres zones on se separen i encara altres zones on tenen un moviment lateral.
El Pirineu és el resultat d’almenys dos cicles de xocs entre plaques. El primer va tenir lloc fa uns 300 milions d’anys, quan van xocar els antics continents de Lauràsia i Gondwana per formar Pangea, i s’anomena orogènia herciniana. En aquest cas es va formar una gran serralada de la qual trobem vestigis a l’Amèrica del Nord (serralada dels Apalatxes), als Urals, a la península Ibèrica i a alguns massissos europeus com el massís Armoricà a França o el massís de la Bohèmia al centre d’Europa, a més del Pirineu.
Aquesta gran serralada es va anar desgastant i erosionant, els continents es van tornar a separar i l’oceà va cobrir part del que quedava de l’antiga serralada. Fa uns 85 milions d’anys, durant l’orogènesi alpina, la placa Ibèrica va començar a col·lidir contra la placa Eurasiàtica i es va enfonsar per sota d’aquesta. Les roques que s’havien format al fons de l’oceà, així com les roques més antigues que ja havien patit l’orogènesi herciniana es van aixecar a causa d’aquesta col·lisió i van formar l’actual serralada dels Pirineus.
En el mateix període, altres plaques també van col·lidir amb l’eurasiàtica, fet que va donar lloc a les serralades dels Alps, el Caucas, o l’Himàlaia, entre d’altres.
*AINA MARGALEF
Andorra Recerca+Innovació