Continguts inapropiats

El juego del calamar, la sèrie més vista en la història de Netflix i que ha provocat certa alarma pel seu contingut violent, ha obert diversos debats. Potser el més important és el de la necessitat que pares i mares tinguin en compte la classificació per edats de les sèries i pel·lícules de les diferents plataformes audiovisuals, i també que utilitzin els controls parentals que aquests mateixos serveis d’streaming posen a la seva disposició.

No totes les famílies, però, coneixen o fan servir aquests mecanismes. “Quan a casa vam començar amb Netflix el nostre fill era encara molt petit. La veritat és que no ens hem preocupat de posar aquests filtres”, admet Àngel Barroso, veí d’Andorra la Vella de 42 anys. “Ara el nen ja té 9 anys i potser caldria fer-ho”, afegeix.

Aquest exemple, lluny de ser un cas aïllat, exemplifica la despreocupació amb què moltes llars es prenen l’accés dels menors a possibles continguts inadequats. “Hi ha un desconeixement generalitzat sobre aquesta qüestió, i només quan es produeixen fenòmens com El juego del calamar el tema pren relleu”, adverteix Elena Neira, professora de comunicació de la Universitat Oberta de Catalunya.

L’especialista recorda que “en pocs anys hem canviat radicalment la manera de consumir televisió. Fins fa poc, el mitjà s’autoregulava: hi havia canals temàtics i franges horàries. Ara, l’accés a les ficcions és il·limitat i es pot fer des de qualsevol dispositiu. Això ha provocat que s’hagi perdut el costum de veure tele en família”, puntualitza.

Neira posa en relleu que “les plataformes tenen sistemes de control, però també és cert que molta gent els desconeix. Si tens menors a casa has de preocupar-te de configurar el sistema perquè no puguin veure segons què”. La professora de la UOC insisteix que “tots els serveis d’streaming tenen aquests instruments, i no és just culpar les plataformes de manca de control quan existeix sempre. Els pares han de tenir la responsabilitat d’habilitar aquests sistemes”, agrega.

Però, per què la polèmica ha sorgit amb El juego del calamar i no amb altres produccions? “Aquesta sèrie porta la violència a l’extrem, però disfressada amb jocs infantils”. Cal recordar que els protagonistes de la ficció –un grup de persones endeutades– accedeixen a participar en un concurs en què el guanyador s’emportarà un premi milionari. Els perdedors, en canvi, moriran en l’intent. Les proves són jocs de tota la vida –des d’estirar la corda fins a fet i amagar– en versió sàdica. “Quan alguns nens van començar a reproduir aquesta mateixa trama en algunes escoles, van disparar-se les alarmes”, assenyala Neira.

En una època en què posar portes al camp dels continguts audiovisuals és pràcticament impossible, l’educació al respecte és fonamental. “Cal ensenyar des de la base, explicar als més petits cap a on poden anar i cap a on no. I cal fer-ho seriosament, perquè en cas contrari acabaran mirant-ho per altres bandes”, apunta el psicòleg Tomàs Navarro.

“De la mateixa manera que un noi no pot aixecar peses fins als 16 anys, perquè el seu cos encara no està preparat, tampoc pot veure continguts destinats al públic adult, perquè la seva ment tampoc està preparada”, indica Navarro. “Fins als 12 o 13 anys molts infants encara no tenen clara la línia entre realitat i ficció. I entre els 13 i els 16 estan en ple desenvolupament moral. Si la sèrie diu explícitament que no és apta per a menors, és per alguna cosa”, ressalta.

El psicòleg entén que a determinades edats “hi pot haver curiositat per les coses prohibides i també ganes de provocar”, especialment quan “hi ha molta pressió social al darrere”. Però en qualsevol cas, “cal posar uns límits molt clars a casa, i ja des que els nens són petits. Perquè si ho intentes fer quan el fill o la filla tenen 14 anys estaràs fent tard, perquè el més probable és que hagin buscat referents fora del nucli familiar”, avisa.

Navarro lamenta que, amb els canvis d’hàbits pel que fa al consum televisiu, s’hagi entrat en una dinàmica en què “Netflix s’ha convertit en una espècie de mainadera. Molts pares donen el dispositiu als fills i d’aquesta manera es queden tranquils una estona. És un greu error”.

En aquest context, el que cal fer és recuperar el visionat en família. “Tornar als divendres de cinema i pizza és una bona idea. Però fer-ho seriosament, estant pel que cal estar i no amb cada membre de la família jugant amb el mòbil. I després fer una mica de cinefòrum, de debat”. En tot cas, “els continguts que seleccionem sempre han de ser els adients”.