La sàlvia (Salvia officinalis) és una de les herbes que es planten a l'hort per les seves propietats medicinals i usos culinaris. No s'ha d'extreure del medi natural ni replantar-la, ja que no és pròpia de la flora andorrana com ho són altres sàlvies.
Se’ns recomana cada vegada més modificar la nostra dieta per incorporar més elements d’origen vegetal i reduir la ingesta de carn. I avui ens preguntem, podem nosaltres incorporar plantes d’origen silvestre a la nostra cuina? Quines són les plantes de les quals podem alimentar-nos sense malmetre el seu estat de conservació i sense risc d’intoxicar-nos?
Les plantes silvestres poden tenir diferents usos a la cuina, de ser el plat principal, en amanides, sopes o verdures, als fruits silvestres que es poden menjar crus o en melmelades o les que s’empren com a condiments.
Antigament als horts s’hi cultivaven o hi creixien de manera espontània algunes plantes que actualment poden considerar-se com a males herbes i que eren utilitzades per a usos medicinals o alimentaris. Per exemple, la borratja (Borrago officinalis), les fulles de les quals es bullien amb patata i eren consumides com a verdura, o les ortigues o urdigues, de les que se’n feien sopes. Altres plantes que es consumeixen com a verdura són el sarró (Chenopodium bonus-henricus) que creix als prats subalpins. Es menja en amanida la xicoia (Taraxacum dissectum) de prats alpins, o l’enciam de font (Saxifraga aquatica) de rierols, però amb aquesta darrera cal tenir molta cura de no consumir-la si es troba propera a plantes tòxiques com la tora blava i sobretot de no confondre-la ja que pot provocar intoxicacions potencialment mortals!
El saüc (Sambucus nigra) és tòxic, però les seves flors poden ser arrebossades com a bunyols aromàtics o fer melmelada dels seus fruits. És una de les plantes que es posen a la ratafia, juntament amb moltes altres herbes: noguer, matafaluga, sajolida, salsafraja, orenga...
Sempre cal tenir en compte de no errar les identificacions, prendre’n en poques quantitats per descartar possibles al·lèrgies o intoleràncies, i mantenir-les al seu medi natural sense malmetre’n l’entorn ni acabar amb l’equilibri de les seves poblacions.
Per exemple, el timó, el romaní, la sàlvia... es troben en molt poques localitats a Andorra, i cal preservar-les. Els herbolaris i botigues de referència s’ocuparan de proporcionar-nos-en, sempre assegurant un origen responsable. També cal tenir en compte no recollir plantes en zones potencialment contaminades (vores de carretera, de camins...) ni d’indrets protegits com els parcs naturals.
El llibre Remeis i plantes d’ús tradicional del Pirineu, de M. Niell i A. Agelet, recull els usos andorrans de totes aquestes i altres plantes. Va ser publicat l’any 2011 en les monografies del Cenma.
*CLARA PLADEVALL
*MANEL NIELL
Andorra Recerca + Innovació