La gramínia dàctil, plena de pol·len en el moment de floració.
El pol·len és un gran aliat dels insectes, serveix d’aliment a nombrosos grups com ara abelles, escarabats, formigues... i, d’altra banda, és un gran maldecap per als al·lèrgics. Però a part d’aquestes dues conseqüències, el pol·len és bàsicament l’estructura que porta la genètica masculina d’una flor a una altra, per combinar-se amb la femenina i formar una llavor.
En aquest article us proposem mirar més de prop aquesta part tan important de la nostra flora.
El pol·len té una mida minúscula, una forma arrodonida amb ornaments propis, que permeten diferenciar les famílies, gèneres, etc. Està format per la cèl·lula reproductora, el gàmeta, i envoltat per una estructura més rígida que li permet transportar-se sense perdre facultats reproductores. Aquesta estructura té alguns punts més dèbils, els porus, per on el tub pol·línic podrà trencar la resistència de la càpsula i portar el gàmeta interior cap a l’ovari vegetal d’una altra flor.
L’estructura del pol·len conté nombroses proteïnes, aminoàcids i vitamines, per això és apreciat en l’alimentació humana, però cal que no en siguin al·lèrgics.
La principal via de disseminació del pol·len és a través de l’aire, que el belluga i porta d’una planta a una altra quan aquest està madur. Tot i així moltes plantes necessiten la tasca dels insectes pol·linitzadors per transportar-lo directament d’una flor a una altra, d’una forma sovint específica que fa més eficient la reproducció vegetal (per bé que lliga la planta al desenvolupament i evolució d’una altra espècie). A vegades aquesta activitat dels insectes és indispensable per a la viabilitat de les llavors: per millorar la diversitat genètica barrejant el pol·len d’individus diferents o per evitar la competència amb el pol·len d’altres espècies. Per això moltes plantes han desenvolupat paral·lelament sistemes de recompensa per als insectes, com el nèctar, que actua d’atractiu. Alguns animals (formigues, aranyes, larves d’insecte...) també fan servir el pol·len com a font d’aliment.
Un dels pòl·lens més comuns a Andorra és el de pi (roig o negre), que madura a final de primavera i tenyeix de groc tot el que està al seu abast, fent grans núvols de pols. És un pol·len disseminat pel vent. Un altre de molt comú és el de les gramínies, un gran grup d’herbes molt abundants al país i també amb disseminació pel vent, cosa que fa que tinguin facilitat per arribar fins als nostres pobles i causar al·lèrgies. Els al·lèrgics al pol·len han de prevenir-se del contacte quan es pugui, i en casos més greus utilitzar antihistamínics o altres medicaments sempre amb recepta mèdica.
*CLARA PLADEVALL
Andorra Recerca + Innovació