De què parlem quan parlem de democràcia?

La paraula democràcia és una de les protagonistes habituals de la discussió pública, ja sigui per assenyalar-ne el dèficit, per pronosticar-ne la mort o per reclamar-ne dosis més grans. Polítics, presentadors, columnistes, tuitaires, tots ells parlen tothora de democràcia, de cultura democràtica, d’actituds poc democràtiques, de manca de democràcia interna al partit x, de participació democràtica, d’atacs a la democràcia... Si analitzem mínimament, però, tots els usos que entre uns i altres fem del concepte en diferents contextos, ens adonarem que no tenim gaire clar de què parlem quan parlem de democràcia, que apel·lem a la democràcia per parlar de coses molt diverses i fins i tot contradictòries (i, doncs, fins i tot antidemocràtiques).

Però anem a pams. L’objectiu de la sèrie que aquest text inaugura és aturar-nos una estona a mirar de definir, de manera operativa, què és ben bé això de la democràcia. I, per definir-la, ho farem a partir d’alguns dels seus atributs indissociables. Com a objecte d’estudi privilegiat de la Ciència Política, hi ha una bona colla de politòlegs que s’han dedicat molt intensament durant tota la seva carrera a mirar de respondre a la pregunta que aquí ens ocupa.

De tots ells, i per no complicar gaire la cosa, ens quedarem de moment amb la proposta de definició d’un dels gegants de la qüestió, l’estatunidenc Robert A. Dahl, qui, a més, amb un gest poc habitual a l’Acadèmia, va sintetitzar tota la seva obra teòrica i analítica en un llibret –On democracy (1998)– adreçat directament als ciutadans –els usuaris de la democràcia– i pensat pràcticament com una guia o un manual d’ús.

Tot i que en el mateix llibre Dahl ataca de cara el repte de definir què és la democràcia, aquí mirarem de definir-la a partir de les sis condicions que ell mateix estableix per considerar que un estat és democràtic. A partir de la setmana vinent les repassarem a fons una a una.

Per fer-ne un tastet, resumides, són aquestes: que els càrrecs públics siguin electes; que les eleccions siguin lliures, imparcials i freqüents; que hi hagi llibertat d’expressió; que existeixin fonts alternatives on informar-se; que les associacions tinguin autonomia, i que l’accés a la ciutadania sigui inclusiu. Sis condicions poden semblar massa o massa poques, però si fem la prova, ens adonarem de com d’efectives són per poder determinar amb una gran fiabilitat si un estat és o no democràtic i també la qualitat de la seva democràcia.