Votar és igual a democràcia?

Ala Xina s’hi fan eleccions. A Rússia, també. I, tanmateix, de cap d’aquests dos estats els politòlegs en diem democràcia. El cas xinès, si més no, no admet discussió: la població general tan sols pot votar en el nivell més baix de representació i tan sols ho pot fer entre uns candidats preseleccionats pel partit únic. A la Rússia postsoviètica, durant un temps, la cosa va ser més subtil. Aparentment, tothom es podia presentar a les eleccions, hi havia campanya electoral, tots els partits que obtenien un mínim de vots obtenien representació al parlament, etc. Les traves cada cop més grans perquè els opositors al partit governant es presentin amb garanties a les eleccions han anat fent perdre a Rússia, però, cada cop més posicions en rànquings com l’índex de democràcia de The Economist, passant de democràcia defectuosa a règim híbrid i, actualment, a règim autoritari, la mateixa categoria atribuïda a la Xina.

Els casos de la Xina i de Rússia són una mostra interessant del fet que amb votar no n’hi ha prou. L’exemple rus és especialment il·lustratiu perquè, aparentment, sembla una democràcia. I ens ho pot semblar perquè la nostra concepció de la democràcia acostuma a anar lligada a les eleccions. Si hi ha eleccions i hi competeixen candidats de diferent signe, tenim moltes dificultats per qüestionar que allò sigui una democràcia. Per això, molts països, com Rússia, semblen una democràcia. Però no ho són. I no ho són perquè, com ja hem anotat, amb votar no n’hi ha prou.

Votar, doncs, és necessari. Però no és suficient. Calen moltes més coses i que les votacions compleixin amb força requisits perquè aleshores sí la fórmula votar = democràcia sigui vàlida.

De fet, si volem anar fins al fons de la qüestió, podem esmenar el que hem dit fa un moment i discutir, fins i tot, que votar sigui necessari. Si ens traslladem fins a la Grècia clàssica, on va néixer la paraula democràcia, el principal mecanisme de selecció democràtica de representants no eren les eleccions sinó l’atzar. I avui en dia, no són pocs els teòrics que defensen que entre unes eleccions tan mediatitzades per qui controla els mitjans de comunicació i les xarxes socials i un sorteig entre tots els ciutadans, potser la segona opció produiria resultats més representatius. De manera que la democràcia directa (votar projectes, no tant persones) també podria aportar alternatives, especialment a petita escala.

L’important per a una democràcia, al capdavall, és que se sigui fidel amb l’etimologia i que el poder (kratos) pertanyi als ciutadans (demos). Que hi hagi sobirania popular, vaja. Fer-ho via eleccions de candidats no és l’única via però sí la més habitual. Ara bé, amb fer eleccions no n’hi ha prou. Cal que aquestes eleccions siguin d’una determinada manera. La setmana vinent ho repassem.