Tres requisits per a unes eleccions democràtiques

Amb el fet de votar no n’hi ha prou –ho anotàvem la setmana passada. Les eleccions, per ser vàlides com a mecanisme democràtic, han de satisfer tres requisits mínims: han de ser lliures, imparcials i freqüents. Tots tres adjectius semblen evidents, però quan els mirem d’aterrar a la realitat sempre acaben resultant problemàtics en certa manera. Repassem-los.

Que les eleccions han de ser lliures és un criteri que s’ha d’aplicar tant als qui es presenten com als qui voten. Si ens centrem en els primers (del cens electoral en parlarem al darrer article d’aquesta sèrie), però, la cosa no és tan senzilla com simplement deixar a tothom que es presenti. Com a mínim, algunes preguntes s’imposen.

Deixem, per exemple, que es presentin els partidaris d’acabar amb la democràcia? Cal acceptar prèviament el marc de la Constitució per poder presentar-se a unes eleccions? Exigim un mínim de suport popular per poder accedir a la cursa electoral? L’important, aquí, potser no és la resposta, sinó el fet que no hi hagi una resposta clara, com demostra el fet que democràcies consolidades del nostre entorn hi responguin de manera diferent.

Les eleccions, però, a més de lliures, també han de ser imparcials. I aquest criteri, a l’hora de tornar-lo operatiu, implica certs peatges que de vegades, especialment quan ens trobem a les portes d’uns comicis, ens costen d’entendre. Perquè els debats a set candidats (i podrien ser més) són farragosos, i certament poc útils, però podem parlar d’imparcialitat si només debaten dues o tres candidatures?

De la mateixa manera, les campanyes –i encara més les precampanyes– es fan llargues, però no seria donar avantatge als partits més consolidats fer retallades temporals que farien encara més difícil a les noves llistes construir una candidatura, sobretot quan des dels governs de tot el món es juga amb els avançaments electorals per sorprendre i agafar en fals els rivals?

I encara sobre aquesta qüestió de l’accés desigual a la informació, podem parlar de plena imparcialitat quan algunes llistes compten amb experiència de govern (i accés a tots els dossiers relatius a la gestió del territori a governar), d’altres amb experiència parlamentària i d’altres s’estrenen? Segurament, no, i segurament no hi ha una alternativa que garanteixi una imparcialitat exquisida i perfecta, tot i que l’impuls convençut de la transparència hauria de permetre mitigar aquest dèficit compartit per totes les democràcies.

La qüestió de la freqüència és, de totes, la menys problemàtica. Tot i que no és l’única possible –sense anar gaire lluny, a França, les presidencials es feien cada set anys fins no fa gaire i es fan cada cinc actualment– s’ha imposat un consens no escrit en què es considera que la major part dels mandats estaria bé que duressin el mateix que els campions olímpics i que, per tant, també a la política, que cada quatre anys sigui any de traspàs.