SOCIETAT
La llibertat d'expressió, garantia de democràcia
La llibertat d’expressió és un dels fonaments essencials d’una democràcia.
La llibertat d’expressió és un dels fonaments essencials d’una democràcia. Al mateix temps, però, a les democràcies consolidades, la visió que tenim actualment de la llibertat d’expressió és molt caricaturesca. En parlem només o en casos flagrants (quan assassinen una Anna Politkóvskaia o tanquen un canal de televisió contrari a un règim) o quan la justícia condemna artistes o humoristes per delictes contra l’honor o apologia del terrorisme i ens passem dies debatent sobre els límits de l’humor i de la llibertat d’expressió. Entre aquests dos extrems, però, la llibertat d’expressió l’acostumem a donar per descomptada quan no està tan ben consolidada com ens podríem pensar.
La idea bàsica de la seva importància per a la democràcia és molt senzilla: si la gent no pot expressar-se de manera lliure, no pot defensar idees lliurement i per tant no pot presentar-se amb garanties a unes eleccions criticant tot el que creu que ha de criticar i defensant tot el que creu que ha de defensar i, per tant, els electors no podran votar-lo sobre la base del que defensa i proposa. Així, ja podem tenir eleccions lliures, freqüents i imparcials, que si els candidats no poden expressar-se amb llibertat no serviran de res.
Aquesta part la tenim prou garantida. El que passa és que la cosa no és tan senzilla ni, sobretot, es limita a les campanyes electorals. Perquè la democràcia no va només d’eleccions, sinó també del que passa entre uns comicis i uns altres. I així com la tria de candidats ha de ser democràtica, el control de l’acció de govern dels escollits també ha de ser democràtic. I els altres representants polítics, els mitjans de comunicació i la ciutadania en general han de poder exercir aquest control amb total llibertat i això passa en bona part per la llibertat d’expressió, la llibertat de poder assenyalar mancances o de plantejar alternatives. I en aquest punt resulta tan important el marc legal com el marc de la cultura política.
Així, d’una banda serà necessari que les lleis permetin a tothom expressar-se amb llibertat i que aquesta llibertat quedi plenament i fàcilment garantida (no serviria de gaire, per exemple, que un tribunal resolgui tres anys després que sí que se’ns hauria d’haver deixar fer aquella manifestació o publicar aquella tribuna). D’una altra, però, també seria fonamental que ningú percebi que si diu allò o allò altre (amb el seu nom i el seu cognom per endavant), això tindrà conseqüències per als seus negocis o per a la seva carrera professional i que per tant pot ser millor callar-se.
L’autocensura és subtil però és un atac igual de contundent contra la llibertat d’expressió i, doncs, contra la democràcia. I segurament és una de les principals assignatures a les democràcies occidentals, una assignatura que serà difícil de superar fins que la cultura política de cada país no normalitzi i accepti la crítica com un ingredient necessari i desitjable de tota democràcia, tant quan governen com quan són a l’oposició.