Partits polítics i democràcia

A un capítol de The West Wing, el president Bartlet s’entesta a fer les trucades per a la campanya electoral del seu partit des de la seva residència privada en lloc de fer-les des del despatx oval, tot i que, certament, aquesta opció seria més pràctica, més còmoda i més productiva. Quan des del seu equip el miren de convèncer de deixar-se estar d’aquest perfeccionisme purista, ell els etziba un discurs carregat de l’idealisme habitual de les sèries de l’Aaron Sorkin on subratlla la inconveniència moral del fet que sigui el president –amb tota la força simbòlica que té associada aquesta figura– i no un militant del partit qui demani el vot, com coacciona extraordinàriament més una trucada del Bartlet president que la del Bartlet militant que dona suport als seus companys candidats i, com, en definitiva, cal separar el que es fa des del despatx del president del que es fa des de l’habitació de la residència privada del president.

Tot i que –com ja hem anotat– l’escena anterior pot semblar-nos idealista, la separació radical que es fa entre el govern i el partit que ha obtingut el govern és fonamental per garantir la possibilitat mateixa d’una democràcia. L’alternativa, per exemple, és que en les properes eleccions, el partit que ha governat es presenti amb molta més informació –no-pública– que la resta de partits, que els càrrecs de l’administració l’ajudin a fer un millor programa electoral que el que podran fer la resta de partits, que puguin vendre com a promeses, coses que ja estan planificades, etc., elements, tots aquests, que distorsionarien la justícia de les eleccions que legitimarien el següent govern i elements que en major o menor grau es donen a totes les democràcies i les afebleixen.

L’alternativa a l’alternativa és ser tan idealistes com en Bartlet –per molt que es ridiculitzin actituds d’aquesta mena– i molt més encara. Que els governants separin el seu càrrec públic i el rol de candidats. Que els qui fan oposició facin oposició allà on els pertoca (a les comissions parlamentàries, on poden millorar les lleis, a les reunions amb els governs) i no es guardin les seves propostes només per a quan hi ha campanya, per als plens del parlament o per a les declaracions davant de la premsa. I, sobretot, que les organitzacions polítiques (els partits, però també les associacions que demanen canvis o millores en àmbits específics) disposin d’autonomia. I autonomia vol dir, sobretot, autonomia financera, un requisit que implica despeses públiques i, de retruc, un argument habitual per al discurs de l’antipolítica però que, com ja vam comentar al primer article d’aquesta sèrie, també és un requisit imprescindible per a l’existència i la supervivència d’una democràcia. Perquè l’alternativa a l’autonomia és la dependència i la dependència dels partits del poder (polític, militar o econòmic) limita la capacitat crítica dels partits i la seva llibertat a l’hora de proposar reformes i, per tant, limita la democràcia.