Els reptes pendents de la plena democràcia

Al llarg dels darrers dos mesos hem anat repassant des d’aquestes línies alguns dels requisits clau per garantir que un país és una democràcia. Hem parlat de càrrecs públics electes, d’eleccions lliures, imparcials i freqüents, de llibertat d’expressió, de fonts alternatives on informar-se, de partits i associacions amb autonomia i ara ja tan sols ens queda parlar de l’accés a la ciutadania.

Per al politòleg que ens ha fet de cicerone en aquest recorregut, que l’accés a la ciutadania plena sigui inclusiu és un requisit clau per poder parlar d’una democràcia plena. Organismes internacionals com les Nacions Unides o el Consell d’Europa també es pronuncien habitualment en el mateix sentit. De què parlem, però, quan parlem d’accés inclusiu a la ciutadania? Per expressar-ho de manera resumida, diríem que només hi ha democràcia plena si la major part de la població que viu en un país té drets polítics plens (pot votar, pot ser candidat, etc.). Com els lectors hauran entès bé, el quid de la qüestió rau en el fet de com definim aquest “major part de la població”. Comencem, però, pels debats superats.

No fa tant de temps, les dones, per exemple, no disposaven de drets polítics, motiu pel qual no podem considerar les societats on existia un sufragi masculí (benèvolament mal anomenat sufragi universal masculí) com a democràcies plenes. Tampoc els no propietaris, els no caps de casa o encara d’altres col·lectius no podien votar o representar el poble en temps passats. Actualment, però, com dèiem més amunt, aquests debats estan superats i ningú no entendria que les dones o els habitants de renda baixa no poguessin votar.

Queden, però, alguns debats pendents que podríem agrupar en tres categories. La primera d’elles engloba les persones que la societat –per un motiu o un altre, amb millor o pitjor criteri– considera que no estan capacitades per poder decidir sobre el futur de la societat, un calaix de sastre on cauen persones preses per determinats delictes, algunes persones amb capacitats diferents i persones amb graus avançats de senilitat.

La segona categoria engloba els menors d’edat. I la tercera els no-nacionals, els nouvinguts o els estrangers (entenent que totes tres paraules no volen dir exactament el mateix). Què fem (com a democràcia) amb tots ells? Poden votar o no? En tots els casos? Amb quins límits? Fixant on el llindar (de la majoria d’edat, dels anys mínims de residència, del grau de degradació cognitiu)?

Les respostes a aquestes preguntes no són ni còmodes ni fàcils de respondre i cada resposta trobarà partidaris i detractors. Amb tots aquests debats, però, hauríem de mirar de garantir com a mínim dues condicions des d’un punt de vista democràtic: el primer d’ells és no deixar de fer-nos aquestes preguntes de forma sovintejada i revisar les respostes com a mínim a cada nova generació, i la segona és que si tenim dubtes entre una resposta o una altra i això bloqueja la resposta, a l’hora de desempatar seria més democràtic pecar d’inclusió que d’excloent.