Els peixos d'Andorra

El poblament íctic d’Andorra, com el de la resta de la Península Ibèrica i de la major part de la conca mediterrània, és diferent del de l’Europa més septentrional, condicionada pels períodes glacials que van afectar el continent i que van limitar l’expansió de nombroses espècies que van quedar confinades a les diferents conques mediterrànies. Els últims anys, l’activitat humana ha afavorit la presència de més espècies de peixos, en la majoria de casos vinculats a la pràctica de la pesca esportiva, ja sigui directament com a espècies pescables, o bé indirectament com a esquers vius.

Amb aquesta situació com a rerefons, l’actual població de peixos que es troba als rius i llacs andorrans inclou la presència de cinc espècies, amb referències esporàdiques d’altres espècies que no semblen mantenir una població estable, però que tendeixen a introduir-se de manera irregular. En zones específiques algunes espècies perduren temporalment però acaben desapareixent, ja que no poden completar les funcions biològiques bàsiques.

Entre les espècies amb poblacions permanents al Principat destaca la truita comuna (Salmo trutta fario) pertanyent a la família dels salmònids i ben adaptada a les aigües fredes i ràpides dels rius andorrans.

També trobem la truita arc de Sant Martí (Oncorhynchus mykiss) de repoblació intensiva per a la pràctica de la pesca, com ho va ser el salmó de riu (Salvelinus fontinalis) a final dels anys vuitanta. Les dues van ser introduïdes oficialment pels especialistes del Govern juntament amb la Federació Andorrana de Caça i Pesca, pel fet que s’adapten millor a determinats factors del medi i que la seva cria en captivitat és més fàcil que la de la truita comuna. Ambdues provenen d’Amèrica del nord i han estat àmpliament introduïdes a Europa. Les altres espècies de peixos que trobem a Andorra, introduïdes per ser utilitzades com a esquer viu per a la pesca de les espècies citades anteriorment, s’han establert de forma més o menys definitiva: el barb roig o vairó (Phoxinus phoxinus) i el gobi (Gobio gobio), la primera de les quals molt més establerta que la segona.

(Aquest article resumeix l’ampliació publicada a la revista Hàbitats de 2005, a càrrec de Víctor Martínez i Xavier Sotomayor, i que es pot trobar a la web d’Andorra Recerca + Innovació).