Problema busca política

Anotàvem la setmana passada que el sentit últim de la política és donar una resposta satisfactòria als reptes compartits que té una societat o comunitat. Si li traiem la connotació negativa a la noció de problema, podríem resumir la situació dient que la política va, per sobre de tot, de resoldre problemes.

Expressat així, el mecanisme no sembla gaire complex. Potser els problemes específics que ens trobem sí que ho són, de complexos, però la lògica de funcionament no hauria de ser-ho: si ens trobem un problema amb una dimensió col·lectiva, posem els polítics i els treballadors públics a resoldre’l i llestos. La cosa, però, no és tan senzilla. D’entrada, la identificació de problemes no és unívoca i la seva associació a la col·lectivitat, tampoc. Pensem, per exemple, en el fracàs escolar. Potser jo no ho veig com un problema col·lectiu perquè no tinc fills. Potser penso que és un problema que afecta únicament els que el pateixen i que els toca a ells espavilar-se per solucionar-lo. O potser ho veig com un problema estructural i considero que és una prioritat absoluta que els recursos públics es destinin a garantir la igualtat d’oportunitats real a tots els alumnes.

Encara que ens posem d’acord sobre què és i què no és un problema, quedaria pendent la qüestió de la priorització. No hi ha recursos per a tot. Quins problemes prioritzem? Responem als més urgents i als més visibles o dediquem també un esforç perquè problemes latents no acabin d’esclatar, per fer política preventiva de problemes que serien molt més difícils de resoldre si acaben d’esclatar?

Un altre punt important és la qüestió de la detecció. Si no dediquem esforços convençuts i suficients a entendre bé la realitat que ens envolta, no serem gaire bons detectant els problemes que ens assolen com a societat. I això passa per dotar amb recursos centres de recerca, per implantar una cultura del diagnòstic i de la prospecció de futur a les administracions públiques i per apostar, també, per ampliar el nombre d’ulls que ens ajuden a observar la realitat, apostant per diagnòstics participatius, on els ciutadans ens ajudin a detectar quins són els problemes més urgents a resoldre.

L’alternativa és dedicar molts recursos i molts esforços a fer moltes coses, que potser són molt vistoses però que no resolen els problemes reals que tenim sobre la taula, fet que en argot politològic anomenem les polítiques buscaproblemes. És tan senzill com invertir l’ordre dels factors.