Polítiques que sàpiguen què volen ser de grans

Fa un parell de setmanes vam acordar que tota política pública hauria de partir d’un problema col·lectiu i mínimament prioritari per resoldre. Un cop se sap sobre què s’ha d’actuar, el següent pas és decidir què es farà, per què es farà el que es farà i què es pretén aconseguir amb el que es farà. Tot plegat sembla molt evident però, de fet, aquesta fase de la definició i la planificació de les polítiques públiques és una de les que pitjor s’acostumen a treballar, generant uns vicis i uns defectes que s’arrossegaran durant tot el cicle de la política, fent que ens proporcioni moltes menys coses de les que ens podria aportar o, directament, que fracassi.

De fet, el problema principal que es dona en aquesta fase és, ras i curt, que ens la saltem. Davant d’un problema o d’una oportunitat, molts representants polítics i treballadors públics acostumen a tenir moltes ganes d’actuar i se salten la pantalla de la definició per anar directament a la de l’actuació, a la de fer coses. I així com fer coses (encara que siguin moltes i molt cares) no serveix de gaire quan no sabem quin problema estem mirant de resoldre, tampoc no serveix de gaire quan no tenim clara quina recepta estem aplicant i per què.

Per tant, un cop hem definit correctament quin problema estem mirant de resoldre, el primer que hem de saber és què pretenem aconseguir amb l’actuació que farem, tant si és millorar el nivell de matemàtiques dels alumnes de 16 anys, incrementar el poder adquisitiu de les persones jubilades o garantir l’accés a un habitatge digne als menors de 35 anys. El primer, doncs, és saber cap a on volem anar. Després, tocarà ser més precisos: què vol dir millorar el nivell de matemàtiques?; quin és el llindar mínim de poder adquisitiu que volem garantir a la gent gran?; a quin percentatge (i perfil) de joves li volem garantir com a mínim l’accés a l’habitatge?

Tan sols quan sabem exactament què volem aconseguir té sentit començar a pensar en alternatives perquè aquestes justament les hauríem de valorar en funció de si ens permeten o no assolir els objectius que ens hem marcat (que, al seu torn, haurem definit en funció de si ens permeten resoldre el problema que hem detectat). Passat aquest primer filtre, tocarà valorar si les diferents alternatives són factibles (tècnicament i política) i, aleshores sí, triar-ne la millor. Però arribats a aquest punt, si tenim clar què volem fer i per què volem fer-ho, ja tenim mig partit guanyat i el marge d’error és ara molt més estret.