El joc del telèfon versió polítiques públiques

El 1973, Jeffrey L. Pressman i Aaron Wildavsky publicaven un llibre (Implementation) amb un títol important (perquè la paraula triada faria fortuna) però amb un subtítol que explicava molt clarament el contingut del mateix: How Great Expectations in Washington Are Dashed in Oakland; Or, Why It’s Amazing that Federal Programs Work at All (i que podríem traduir així: Què fa que les grans expectatives generades a la capital [amb relació a una política de foment de l’ocupació] s’esvaeixin quan s’apliquen en una ciutat mitjana de Califòrnia o per què resulta increïble que els programes federals puguin arribar a funcionar).

Vaja, Pressman i Wildavsky ens empenyien a pensar per què no funcionen les polítiques públiques que sobre el paper havien de resoldre-ho tot. Per què no va ningú a aquell parc infantil en què hem invertit tants diners? Per què aquesta política de foment del transport públic no aconsegueix reduir el col·lapse de la xarxa viària? Per què aquesta política turística no ha donat els resultats que esperàvem?

Un dels culpables habituals que trobem en el fracàs de les polítiques en la seva fase d’implementació té a veure amb la interacció entre els diversos actors implicats. Així com en el joc del telèfon el missatge es va tergiversant des de l’emissor fins a l’últim receptor, una política pública que passa per moltes mans tendeix a perdre impuls a cada etapa, encara que no tingui opositors. Perquè les diferents administracions no comparteixen ben bé els mateixos objectius (penseu en un comú que hagi d’aplicar un pla de Govern). Perquè les lògiques dels representants i les dels treballadors públics no són les mateixes. Perquè els de Comunicació, els de Finances i els del ministeri tècnic no van a l’una. Perquè els destinataris de la política no s’han assabentat que poden beneficiar-se’n. I per moltes més coses encara relacionades amb els actors i amb la bona o la mala qualitat de la seva interacció, com funcionin les lògiques de cooperació / aliança i conflicte. Una bona part d’això, per cert, es podria evitar amb polítiques més ben definides i planificades, com anotàvem la setmana passada.

Si a tot això li sumem els problemes (detectats, coneguts però persistents) relacionats amb la gestió pública i, de manera destacada, la seva manca de flexibilitat a l’hora de pensar solucions allunyades de procediments únics que no s’acaben d’ajustar a ningú, resulta certament increïble (com anotaven Pressman i Wildavsky) que les polítiques públiques funcionin, encara que sigui una mica.