Avaluar les polítiques

Al llarg de les darreres setmanes hem seguit quin hauria de ser el cicle habitual d’una política pública i hem parlat, així, de detecció de problemes, de definir objectius, de seleccionar actuacions i de passar del paper a la pràctica. A primer cop d’ull, semblaria que amb això ja n’hi ha prou: ens hem trobat un problema compartit, important i més o menys urgent, i hem actuat per solucionar-lo. Què més cal?

Aquesta pregunta té sentit perquè, massa sovint encara, la nostra aproximació a les polítiques públiques es basa a fer coses, no necessàriament a fer-les ben fetes. Així, quan hi ha inundacions, una pandèmia o un problema de seguretat, el primer que exigim a les institucions públiques i el primer que s’exigeixen elles mateixes és fer coses. Ja vam comentar que aquesta focalització en l’acció provocava sovint que no es definissin bé els objectius que es volien aconseguir amb una política, un dèficit que es troba al darrere del fracàs (total o parcial) de moltes polítiques. L’altra fase que sovint queda negligida per aquesta mateixa focalització en l’acció és justament l’última de totes i una de les més importants: la fase d’avaluació.

Avaluar les polítiques públiques és fonamental. I el que és més interessant és que es poden avaluar partint de múltiples paràmetres: han resolt els problemes que es plantejaven resoldre?; han assolit els objectius que s’havien marcat?; s’han assolit els objectius amb els recursos planificats?; ha funcionat bé la interacció entre els actors?; etcètera.

Que la fase d’avaluació sigui l’última comporta un gran desavantatge: acumula tots els dèficits que s’hagin acumulat a les fases anteriors. Si no s’ha fet una bona detecció del problema, no podem avaluar si s’ha resolt o no. Si no s’han marcat, definit, temporitzat i quantificat objectius, no podem respondre si s’han assolit o no. Si no hem planificat bé la implementació, no podrem esbrinar què ha fallat. I així amb tota la resta. Tot aquest cúmul de problemes fa que, moltes vegades, l’avaluació no tingui sentit, perquè directament és impossible. I aquest sí que és un gran dèficit, perquè una bona avaluació ens indica si hem resolt allò que volíem resoldre o què hem de tornar a fer (i com ho hem de fer) per fer-ho bé aquest cop, a més de centrar el debat polític en aspectes substancials. I si convenim, com dèiem el primer dia, que la política ens ha de servir per resoldre problemes, no hauríem de descuidar una informació tan fonamental.