Introspecció a l'Índia

Amb la motxilla a l’esquena i sola, improvisant sobre la marxa. És una de les vies que la Luciana Vintar, Argentina establerta a Andorra des de fa dotze anys, ha escollit més sovint per recórrer el planeta. Aquesta apassionada dels viatges ha vist un grapat de països (sobretot asiàtics), però si li demanem quin l’ha marcat especialment té clara la resposta: l’Índia. Admet que hi va tornar canviada, més introspectiva. “Veure tanta pobresa va ser un cachetazo, és molt dur. Tot i que vinc d’un país on estem acostumats a veure gent al carrer, no és el mateix, allà és molt més extrem. Si et canvia? Sí, perquè veus la realitat de molta gent vivint amb menys del mínim”, diu.

El viatge “a l’aventura” que hi va fer el juny del 2010 li va portar de tot: als inicis força angoixa, perquè no estava preparada per patir tantíssima calor –“vaig veure termòmetres que marcaven 50 graus, arribava a beure 7 litres d’aigua diaris i vaig estar una setmana quasi sense menjar”–i va haver de refer la ruta i marxar del sud cap al nord. Estar al Tibet i conviure amb els lames o constatar l’hospitalitat i espontaneïtat dels indis –que també són força pesats, descriu, en el sentit que estan molt a sobre del turista– que sense quasi conèixer-la la van convidar a un casament són instantànies que marquen. I com és viure in situ una boda tradicional hindú? Tota una experiència. “En arribar em van posar en una habitació amb la núvia i totes les dones, que es maquillaven. I em van avisar que quan ens trobéssim amb els homes, abans de la cerimònia, no els podia mirar als ulls. Un cop casats, va començar la festa tots junts. Va ser divertit!” rememora.

Cada any la Luciana veu un trosset més de món. Enguany ja té la vista posada en Indonèsia: deixarà la motxilla per anar-hi amb maleta i en parella. “Acompanyat és una manera diferent de viatjar”, reflexiona.