Un any que es va allargar

Hi anava per fer un curs escolar, però al final va acabar cursant-ne sis. Així, Ander Ibinarriaga va marxar a estudiar a un poble del comtat de Suffolk, a Anglaterra, quan tenia 12 anys i no va ser fins als 17 llargs que va tornar a casa.

Tot va començar quan a l’escola a un amic se li va ocór­rer la idea d’anar un any a l’estranger per aprendre anglès. Dit i fet. El curs següent, ells i un germà petit de l’amic estaven assistint a lessons en comptes d’anar a classes.

El primer trimestre, assegura l’Ander, va ser complicat, perquè “anava una mica perdut amb l’idioma, no m’assabentava de res”. Ben aviat, però, va fer un canvi “molt bèstia” en anglès, i això segurament va ser el que el va animar a voler-se quedar allí estudiant tota la secundària i el batxillerat. Els seus amics, en canvi, van seguir els plans inicials i al cap d’un any van marxar.

Del sistema educatiu anglès l’Ander destaca el respecte al professor, a qui tracten de sir, els horaris molt marcats i la vinculació amb l’esport. “Una de les coses que em van agradar més va ser que jugàvem a rugbi, hoquei sobre herba, criquet... i fèiem competicions amb altres escoles”, comenta.

Actualment, l’Ander té vint anys i cursa tercer d’administració i direcció d’empreses a la Universitat d’Andorra (UdA). Gràcies a l’estada a Anglater­ra parla un molt bon anglès i no tan sols això: té la ment més oberta, s’adapta fàcilment a noves situacions i no li costa gens pensar: “Me’n vaig.” De fet, el semestre que ve participarà en un programa d’intercanvi universitari a Pequín.