A Santiago pedalejant
Hi ha qui fa el camí de Santiago per pelegrinatge, o qui l’emprèn com un repte personal. Hi ha també qui el recorre a peu, o qui s’atreveix amb la bicicleta. Aquest últim va ser el cas de Robert Ambatlle, que el juny del 2010 va completar la distància que separa casa seva, a la Massana, de Santiago de Compostel·la pedalejant. La motivació? “Buscava una cosa espiritual, just feia un any que havia mort el meu pare i vaig voler fer una cosa per a mi i per a ell”, afirma.
L’aventura sobre rodes va començar el 17 de juny, després d’una bona organització que Ambatlle va fer tot sol amb l’ajuda d’algunes pàgines web. Del primer dia n’explica que va ser “durillo”, perquè va fer molts quilòmetres per por que “si no m’allunyo gaire, tornaré”. Ja després, la mitjana de quilòmetres diària va ser de 120-130, fins a arribar a la meta. En total, en va recórrer 1.150 en onze dies.
Ambatlle va fer el viatge sol, i en solitari, anant “al meu rotllo”, i amb l’única companyia de la bici, les alforjes carregades, i la bandera andorrana. Gràcies a aquesta última, recorda que molta gent el saludava, i per culpa d’ella “en un bar uns niñatos de 20-25 anys em van començar a increpar dient-me, ‘rumano’”.
Les anècdotes mecàniques tampoc van faltar. L’últim dia, comenta Ambatlle, “quan ja estava dalt el collet des d’on veia Santiago, se’m va trencar el radi d’una roda”. I per si això no era suficient, al cap de poc temps aquella mateixa roda se li va punxar.
Amb tot, Ambatlle va arribar a Santiago. “A nivell personal l’objectiu estava complert, però em vaig quedar amb una sensació de buit, de pensar, i demà què?”, assegura.
Després d’aquesta aventura, el massanenc es va quedar amb ganes de repetir una experiència d’aquest tipus, però per una cosa o altra no ho he tornat a fer més. “Allà ho tinc”, diu.