"Vull que la gent se'n vagi a dormir amb mig somriure"

Amb només tretze anys va començar a la ràdio.

Sí, quan estudiava EGB vaig enredar un company de classe. Jo havia escoltat un programa de nens a la ràdio del meu poble, a Mollet del Vallès. Quan vam acabar l’escola em vaig presentar als estudis. La presentadora em va fer parlar i li vaig caure bé. Al cap dels mesos ja tenia la meva pròpia secció.

La seva carrera professional ve marcada per dos mitjans: ràdio i televisió. Podria escollir-ne un?

Això és com si et pregunten qui estimes més: el pare o la mare. Tots dos m’han aportat coses i em complementen. La televisió té coses per a mi que no té la ràdio, i al revés. Et diria que, actualment, em sento en el millor moment perquè treballo amb molta llibertat. A dia d’avui no podria triar.

A ‘Zapeando’ han celebrat els 1.000 programes. Esperava arribar fins aquí?

La veritat és que vaig començar a pensar en el número 1.000 quan ja feia dos anys que el fèiem i el programa tenia bona salut. El primer any, evidentment, no. Ara, però, reconec que ja començo a pensar en la possibilitat dels 2.000 programes.

‘Vamos tarde’ tampoc deixa ningú indiferent. Quines són les claus d’aquest èxit?

És un programa que s’emet de nou a onze de la nit. Qui m’escolta està acabant el seu dia. El que vull és que s’assabenti del que ha passat a través de l’humor i la ironia, però sense fer grans drames. I, sobretot, que la gent apagui la ràdio i se’n vagi a dormir amb mig somriure. Sense pensar gaire en els problemes.

Concep un programa sense humor?

No. L’humor et permet riure de tot, anar fins a la ironia, fer crítica i opinar sense mullar-te gaire. Jo, personalment, em veig incapaç de tractar la informació i mossegar-me la llengua. Per tant, sempre m’he allunyat d’això i he tirat per l’altra banda, que és on estic més còmode.

Perspectives de futur?

M’agradaria que totes les coses que em passin siguin semblants a les d’aquest any. Que el que hi ha ara no marxi. Amb això ja no demano més. Tinc dos programes diaris i em considero un afortunat. No puc estar més satisfet. Els meus dos fills són meravellosos i tinc una dona que em suporta cada dia. No li puc demanar més a la vida. S’ha de tocar sempre de peus a terra i ser conscient que, a vegades, amb el que tens ja fas. I és el meu cas.