"M'agradaria viatjar i explicar altres històries"
Cristina Saavedra. Cara visible dels informatius de La Sexta des del 2006 i responsable de projectes de l’ONG Global Humanitària a Costa de Marfil
Com se sent en presentar uns informatius amb més d’un milió d’espectadors?
Estic molt contenta, primer perquè ens escullen i segon perquè els informatius tornen a tenir l’atenció que havien perdut. Cal explicar bé l’actualitat i per això cal estar al carrer, estar en directe i tenir els equips ben desplaçats. Aquest és un esforç innegable que ha fet La Sexta.
Presentar l’edició de les vuit del vespre facilita l’anàlisi?
Fa uns anys sí, perquè l’activitat política era al matí. Ara, l’activitat és tan intensa matí, tarda i nit que pràcticament fem un informatiu nou a la nit sense aquesta capacitat d’anàlisi que ens agradaria. A canvi, tenim la informació abans.
Li agradaria fer un format diferent dels informatius?
Estic molt bé on estic, tinc molta llibertat i el millor dels equips. Però també m’agradaria fer reportatges en profunditat, viatjar i explicar altres històries que passen a fora i són oblidades perquè l’empatia té molt a veure amb els quilòmetres que ens separen.
Com va ser l’experiència d’anar a Lesbos per explicar els rescats de l’ONG Proactiva Open Arms?
Jo treballo en cooperació, veig situacions difícils i pensava que tenia una cuirassa perquè no m’afectés. Tot i això, veure aquells nens arribant de nit amb aquell fred és un pes que encara tinc al cap. Crec que els periodistes mai acabem d’explicar-ho bé, ens falta pell. Hem fet soroll, però cal seguir parlant del tema perquè no quedi en una moda macabra dels mitjans de comunicació.
És responsable de projectes de Global Humanitària a Costa de Marfil.
Sí. Vaig començar quan tenia 25 anys i en tinc 42. Hi dedico els matins i caps de setmana, són moltes hores però soc molt feliç amb les meves dues feines, que per a mi són un regal.
Quins projectes realitza?
L’educació és l’arma més poderosa que existeix. Hem muntat dues escoles i hem alfabetitzat més de 3.000 dones. Se’ls ha robat aquest dret i elles mateixes ens demanen saber llegir i escriure. Una dona d’un poblet remot em va dir que sabia que existia un món diferent del seu i volia conèixer-lo a través dels llibres.