A l'aparador permanent

És una realitat amb què ens hem acostumat a conviure: entrar a fer una ullada a les xarxes socials i topar-nos amb desenes de vídeos i fotos de caire personal que inunden cada dia els nostres murs. I un grapat ho fan amb l’esperança de convertir-se en virals, de multiplicar les visites, traspassar fronteres i, per què no, aconseguir l’èxit explosiu i immediat que és capaç d’atorgar Internet. L’exposició massiva del vessant més íntim de la societat que va dur associat el naixement de xarxes com YouTube, Facebook, Twitter i Instagram ha anat augmentant amb els anys i sembla no tenir aturador. Per què ens exhibim tant? Aquestes formes alternatives de comunicació han derivat en un canvi col·lectiu d’actituds? Quins efectes pot tenir tot plegat?

“Aquesta tendència a mostrar-nos no és nova, tot i que les xarxes socials ho han fet més evident. Voler veure i ser vist, exhibir-se davant les multituds, és propi de la moda i la contemporaneïtat, i ja fa més de 100 anys que va arribar. Però encara que moltes vegades en aquests actes no hi ha una comunicació pròpiament dita, això no vol dir que no tingui uns efectes”, explica Francesc Núñez, doctor en sociologia especialitzat en la sociologia de les emocions i professor de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). D’aquests efectes, però, no sempre en som conscients, i menys quan parlem al món des del sofà de casa a través d’un dispositiu mòbil, en una acció que sovint plantegem com a quotidiana i inofensiva i que inicialment va adreçada al nostre públic més proper. “La proximitat de l’aparell mòbil de vegades no ens deixa veure la magnitud de la tragèdia, perquè aquella foto o vídeo que pensem que veuran els amics el pot estar veient tota mena de gent diferent que potser no l’entendrà igual que tu i es generaran unes conseqüències”, s’hi suma Trina Milan, doctora en Antropologia Social i Cultural i experta en noves tecnologies i innovació. Així, tant ens pot catapultar a la fama sense intermediaris perquè, posem per cas, una agència de publicitat es fixi en la nostra idea, com ben al contrari, ens pot enterrar en la misèria perquè de manera inesperada aixequi un vendaval d’agres crítiques.

El recent cas caranchoa n’és una mostra clara: el youtuber espanyol MrGranBomba fa unes setmanes va voler pujar un vídeo gravat amb càmera oculta que, amb la intenció de divertir la seva audiència fent broma, se li va girar en contra: va increpar un repartidor dient-li caranchoa mentre li demanava una adreça i l’home, molest, li va clavar un clatellot. En pocs dies, allò va despertar multitud de reaccions, moltes censurant el jove, que va acabar decidint tancar tots els seus canals socials arran de la pressió. Un dels motius perquè, a l’entendre de Milan, passen situacions com aquesta té lloc pel fet que “estem obviant la forma clàssica de comunicació”. Aquella en què es crea un contingut i s’usa un canal amb un objectiu concret. “Ara s’ha difuminat però seguim pensant que funciona així”, evidencia Milan. I acaba concloent: “Això no fa que Internet sigui bo o dolent, sinó que ens fa plantejar com usem el canal.”

Allò viral enlluerna

L’efecte viral, o el que és el mateix, la possibilitat d’aconseguir notorietat i influència, enlluerna. Núñez ho compara amb el somni americà: “Quants són els que al final s’enriqueixen? No gaires. Però són molts els que s’enlluernen amb aquest mite de voler ser influencers o, ja abans, celebritats, i tenir moltes visites i molts likes.” Aquestes noves maneres de comportament han dut cap a una acció social que el professor universitari titlla de “bastant pobra”: no es tracta de col·lectius de gent que junta fa coses, sinó que es generen imaginaris col·lectius i unes fantasies que afecten les emocions. “Es creen fantasmades”, defineix clarament.

LA PREGUNTA: I no n’aprenem com a societat?

Sorprèn que, després de més d’una dècada usant les xarxes, hi hagi qui encara cometi errors gran com mostrar-se tant a la xarxa que acaba perdent la feina o fent malbé la reputació. “Però el temps és molt relatiu: 10 anys en temps històric no és res, encara n’hem d’aprendre”, diu Milan.

CAL SABER

1. Narcisisme i individualisme

Aquesta era de la comunicació, afirma Núñez, té “molt de narcisisme i individualisme”. Es creu que la vida autèntica passa per ser el centre de les mirades.

2. Una autoestima més baixa?

Els que tenen autoestima més baixa es mostren més? Segons Núñez, no té per què: “Buscar l’aprovació de la resta és una reacció molt humana i social.”

3. Les xarxes van canviant

Als errors que sovint es cometen a l’hora de comunicar a Internet hi ha l’agreujant que les xarxes estan en constant mutació pròpia, per l’ús que en fa la gent. Res ja és previsible.

4. Criteri per usar la informació

“Ara qualsevol persona és capaç de generar una notícia, però en canvi no tothom té el criteri professional per usar aquella informació”, sentencia Trina Milan.