Qui ha dit vells?

Seixanta-cinc. L’edat de la jubilació i el límit establert socialment entre la vida adulta i la vellesa. Quan un arriba a aquesta xifra, passa de manera automàtica a formar part del club de la gent gran. Com quan un compleix 18 anys i des d’aleshores ja és major d’edat. Això sí, l’etiqueta de vell no sona tan bé, i sovint no es correspon amb l’estat físic i l’esperit de les persones que la reben.

A Espanya i al Japó han sorgit algunes veus que plantegen la necessitat de redefinir el llindar de la vellesa, perquè consideren que la barrera actual dels 65 anys no té res a veure amb l’envelliment real. L’esperança de vida ha augmentat i ningú dubta que els 65 d’ara no són com els d’abans. Aquí al Principat, l’informe Gent Gran Activa 2015 també va posar de manifest que molts sexagenaris, fins i tot septuagenaris, no se senten vells. Això, sobretot, quan el concepte de vellesa s’associa al de dependència o inactivitat.

BEN ACTIUS

Els padrins d’avui dia ja no passen les hores fent ganxet o asseguts a la butaca davant el televisor. Almenys no tots. N’hi ha que aprenen anglès o informàtica i que fan gimnàstica, ioga o aquagym. Fins i tot, hi ha els que s’atreveixen amb ballar zumba. És el cas de la Maria Rosa Garrallà, de 71 anys, que té una agenda ben plena: els dilluns assaja amb la coral Les Orenetes, els dimarts fa sofrologia, els dimecres va a zumba, els divendres a ioga i els caps de setmana surt a caminar. “Fer totes aquestes activitats em va bé per al cos i la ment i em permet estar en contacte amb molta gent, i això m’agrada”, afirma Garrallà. Aquesta massanenca diu que se sent “molt jove”. “Amb setanta anys una persona no és vella. El meu padrí va morir amb 72 anys i el meu pare amb 96, i no era tan vell”, assenyala.

Tampoc se sent una persona gran el Pascual Cusidó, massanenc de 66 anys, que es nega que el tractin de vostè. “Soc el bebè de la casa pairal”, comenta mig rient. Assegura que l’envelliment s’ha endarrerit i que “70 anys no és ser gran”. “De dolors en tenim tots, però amb un Voltaren es passa”, afegeix en to de broma. Cusidó ha estat tota la vida fent de pastisser, fins fa tres anys, quan va es va acomiadar definitivament de la massa, l’espàtula i el corró. “Ara estic més ocupat que abans”, afirma. No és estrany: és el president de l’associació de la Gent Gran de la Massana, canta a la coral Les Orenetes i a la de Sant Antoni, i per si no n’hi hagués prou, ajuda en la d’Andorra la Vella. A més, sempre que pot surt a caminar amb la dona i s’apunta a les sortides i viatges que organitza el comú. “L’any passat vam anar a Cadis, l’altre dia a Barcelona, i ara anirem a Montserrat”, explica. Si no fa més coses, com ara zumba, reconeix que és per vergonya. El mateix creu que li passa a la resta d’homes, que acostumen a participar en menys activitats que les dones.

Sigui com sigui, el que sembla clar és que jubilar-se no és sinònim d’avorrir-se, ni molt menys de fer-se vell.