D'antigalles a objectes preuats

D’un temps ençà tot allò que porta la marca del passat està de moda. De fet ja ho diuen que les modes sempre tornen. I sembla, com assegura la dissenyadora Eva Ferradas, que se’ns ha despertat certa nostàlgia que ens fa ser consumidors de tot allò que estava de moda quan els nostres pares eren joves. L’afició per allò retro i vintage no es limita només a la moda. S’estén també a tot allò referent a la decoració i fins i tot a la tecnologia, la música o el cinema.

Però, què incloem dins de la categoria vintage? “Són totes aquelles peces que van des dels anys vint fins als vuitanta”, explica Mercè Miguel, assessora d’imatge, que deixa clar que han de ser “peces fabricades en aquella època”. Ferradas hi afegeix que a més, allò vintage, a diferència del que es considera retro, ha de tenir un valor per si sol. “Se’ls reconeix un valor pel dissenyador que les va fer, perquè tenen algun aspecte d’exclusivitat o perquè són fetes d’un material que costa molt de trobar”, detalla. En canvi, un moble de sèrie que té 30 o 40 anys es quedaria a la categoria de retro. “Com ho seran els mobles d’IKEA d’aquí a 30 anys”, explica.

Miguel exposa que aquesta afició pel passat neix, “sobretot, als Estats Units, molt lligada a l’estil rock&roll i a l’estil pin-up”. I l’èxit el lliga tant a les sèries que recreen aquestes èpoques com poden ser Velvet a Espanya o l’americana Mad Men, com a la tendència al consum sostenible. “Si utilitzes una peça de la teva mare o la teva àvia estàs allargant la vida útil d’aquesta peça, per tant apostes per la sostenibilitat i per fer un consum raonable i responsable. Una idea que també va lligada a l’slow fashion”, detalla Miguel, que hi afegeix que, de fet, va ser amb l’arribada de la crisi que la gent va tornar al costum de reutilitzar i fer coses a mà. D’altra banda, també apunta que hi podria haver cert punt de saturació. “Innovar és molt difícil. Què fas que no s’hagi fet ja?”, es pregunta Mercè Miguel.

Ara bé, cal tenir clar que no tothom es pot permetre els objectes vintage. L’antiguitat i l’exclusivitat es paguen i no són assequibles per a totes les butxaques. “Per això també triomfa tant el retro, perquè és més econòmic”, afirma la dissenyadora. I és que un altre dels motius pel quals ha triomfat el vintage és l’exclusivitat. Són peces úniques (mobles que són molt difícils de trobar o vestits que tenia algú guardats a casa i que no trobarà el mateix model en diferents talles). Ferradas explica que en el cas dels mobles o elements de decoració “és molt difícil trobar les peces. Majoritàriament cal buscar-los en subhastes i al país és molt difícil. A més, el preu és molt elevat. Tot i que en algunes cases pots trobar autèntiques joies que no vendran mai pel valor sentimental”.

Els aficionats a aquest estil solen ser persones amb una personalitat molt marcada a les quals els agrada anar a contracorrent, diferenciar-se dels gustos de la massa. “A les persones que ens agrada ja volem això: veure’ns diferents”, assegura Miguel, que es confessa una fan més del moviment vintage.

I els interessats són, bàsicament, segons l’Eva, persones d’entre 30 i 40 anys. “Són els més consumistes. Tenen certa enyorança del que tenien de joves o del que havien vist abans i ara tenen el poder adquisitiu per tornar-ho a tenir i utilitzar-ho”, manifesta.

Tot aquest corrent també ha servit per treure reticències (si és que encara en quedaven) sobre els objectes, roba i complements de segona mà. “Abans era quelcom que qui ho comprava se n’amagava. Ara mola”, afirma Ferradas. Si bé Miguel matisa que un producte vintage no ha de ser sempre de segona mà: “Potser és un vestit que es va comprar algú i no el va arribar a estrenar.”

Malgrat que com tot té els seus detractors, és una tendència plenament a l’alça que ha fet que fabricants també hagin optat per recrear aquests models passats per tots aquells que no poden fer-se amb els originals i vulguin ambientar-se en el passat.