A cop de baqueta

"Érem un grup de joves de Sant Julià que estàvem sempre organitzant totes les festes i ajudant el comú, i sempre deien que una batucada aniria bé per a diferents esdeveniments. Al final vam dir... per què no crear-ne un grup?”, comença a explicar Cori Giménez, comptable de 26 anys i una de les fundadores del grup de percussió Toca-te’ls. Fa uns quants anys la banda es va adonar que no hi havia grups de percussió consolidats al Principat i que per tal d’organitzar festes s’havia de contractar grups de Catalu­nya. L’Andrea Abrantes, presidenta de Toca-te’ls i educadora infantil de 26 anys, sent que no acaba d’arrelar la idea de fer batucades a Andorra: “Per a La Marató, de TV3, hem col·laborat recaptant diners fent una fideuà i hem hagut de trucar a grups de batucada de fora del país perquè toquin amb nosaltres perquè aquí no n’hi ha prou. Pel Carnaval d’aquí és el que ens va passar, si n’hi hagués més al Principat seria molt millor.”

Tot i això, estan notant un canvi de tendència progressiu quant a la necessitat de fer batucades per a esdeveniments al país, “comencen a demanar-se perquè s’està veient que a Catalunya se’n fan moltes, de fet ara sembla que tenim més sortida aquí i són necessaris nous grups de percussió”, continua Abrantes, tamborinera de la banda. El professor de Toca-te’ls Miguel Palacios, barceloní de 29 anys, detalla que, segons ells, per fer una batucada “el mínim imprescindible serien cinc persones: dos bombos [un surdo i un contra], una caixa, un tamborí i un repenique”. Segons explica el grup, els surdos són la base en els ritmes de la batucada, la caixa omple els temes i posa ritme, els tamborins també aporten més ritme i el repenique és l’instrument que normalment dirigeix les bandes de percussió.

L’Anna Lluch, laurediana de 33 anys que toca l’agogó al grup, afirma que “l’experiència a la rua de Carnaval de Sant Julià va anar molt bé perquè si veus que la gent està motivada t’ho passes genial, sigui el temps que sigui que estiguis tocant, ajuda a fer que toquis amb més ganes”. El mateix li passa a Kimetz, alumne d’onze anys del taller de batucada que es fa a l’escola andorrana de Canillo: “A vegades estic molt nerviós abans de tocar el meu instrument, la pandereta, però després m’hi acostumo i ja estic bé. Vaig tocar a la rua de Carnaval del col·le i va ser molt xulo, m’agrada molt.” El professor del taller i responsable del Punt Jove de Canillo, on ja feien batucada per Carnestoltes, Albert Moya, explica la participació en la rua de Carnaval de l’escola: “L’experiència ha estat molt positiva perquè molts nanos ja m’han preguntat si l’any que ve es podran apuntar al taller. Fa quatre anys vam veure que els alumnes podrien aprofitar l’hora del pati per fer altres activitats, i més aquí, a Canillo, que a l’hivern, vulguis o no, no poden sortir”, així que van proposar de fer el taller per passar-s’ho bé, alhora que aprenien música, i està funcionant molt bé, comenta.

Palacios exposa que un dia normal d’assaig “ens posem al dia de la nostra vida, perquè abans que res som amics, i després ja repassem el que ja sabem, perfeccionem el que ja tenim i provem nous ritmes. Tenim molt bon ambient i ens ho passem molt bé. La batucada és el dia on podem desconnectar, fem música, fem exercici, cridem i ballem”, i continua relatant l’efecte terapèutic del grup: “És un dia de desconnexió de casa-feina-casa, i la veritat és que ho gaudim molt.” Cori Giménez, que actualment toca el repenique, afirma que els assajos són molt divertits, “tenim dos temes de samba i ara n’estem creant un de funky. Estar en una banda de percussió m’aporta benestar i molta agilitat, perquè després d’estar vuit hores davant d’un ordinador puc fer esport, perquè ballem”. Tot i això, hi ha instruments molt pesats, com el surdo: “És l’instrument més complicat de portar, perquè pesa moltíssim. Les que el porten es queixen de mal d’esquena o dels cops als genolls”, afirma Abrantes.

El problema que comparteixen tots, però, és compaginar el grup amb l’horari laboral. “Compaginar-ho amb la feina és difícil perquè a Andorra, desgraciadament, hi ha molta feina i els horaris no són gaire bons, llavors és complicat i hi ha dies que no arribes a l’assaig o no pots assistir a un bolo perquè treballes”, continua explicant la fundadora. Palacios manifesta que “ja se sap que el ritme de feina aquí, a Andorra, és molt dur, per això vam dir de fer només un dia a la setmana i de 20 a 22 hores perquè la gent ja ha sortit de la feina”. Andrea Abrantes fa una crida a nous participants, “com més som millor ens ho passem i amb més instruments els temes sonen molt millor. No has de saber tocar cap instrument, jo només havia tocat la flauta a l’escola, només cal venir a veure el que fem, agafar un instrument i passar-s’ho bé.” Palacios també opina que per formar part d’una batucada es necessita tenir moltes ganes, “que t’agradi molt la música i treballar molt els ritmes. Practicar a casa sense instrument és possible perquè la percussió està a tot arreu, en una paret o en una taula. El més important és saber on van els cops”.