Daltonisme: viure amb uns altres colors

El matemàtic i químic John Dalton va explicar el 1808 que patia una afectació visual per la qual tenia una percepció del color totalment diferent. Des de llavors, a tots els que es troben en aquesta mateixa situació se’ls anomena daltònics. “És una malaltia congènita, és a dir, que s’adquireix des del naixement, i es transmet genèticament”, explica l’oftalmòleg Eduard Rossell. Generalment, afecta amb molta major mesura els homes que les dones a causa que aquesta alteració es produeix al cromosoma X. Les persones del sexe masculí (XY) només en tenen un al seu ADN i si està afectat de seguida poden tenir daltonisme, mentre que les del sexe femení (XX) en tenen un altre i per tant poden mantenir la percepció de colors intacta malgrat tenir afectació en un dels cromosomes. Aquesta afectació hereditària és molt més comuna del que es pot pensar, ja que un 10% de la població masculina té daltonisme, mentre que entre la femenina no arriba ni a l’1%. Amb tot, dins d’aquests percentatges s’ha de distingir entre diferents nivells.

N’hi ha que confonen alguns colors i n’hi ha d’altres que tenen una alteració major, els quals pateixen un daltonisme complet que els suposa veure una escala de colors completament diferent i els costa encara més matisar segons quins colors. En total, es distingeixen tres graus o tipus de daltonisme. El primer és el tricromatisme anòmal, el més comú, que suposa confusió entre verds i vermells o blaus i grocs. El segon s’anomena dicromatisme, i és un defecte més moderat en el qual hi ha una absència de percepció d’un dels tipus de pigments bàsics i els colors associats a ells. Dins d’aquest, n’hi ha tres de diferents: la deuteranopia, que suposa una manca de percepció del color verd, la protanopia, associat al vermell, i la tritanopia, relacionat amb el blau. El darrer tipus de daltonisme és l’acromatisme, el més sever i menys habitual, que suposa que les persones que el pateixen no posseeixen cap tipus de pigment, per la qual cosa veuen una escala de grisos, blanc i negre.

Al final, però, es tingui una afectació major o una menor, el daltonisme “no t’impedeix fer una vida normal”, comenta Rossell. Amb tot, sí que hi pot haver alguns casos en què pot tenir afectacions en alguns aspectes, com en la vida laboral. Per exemple, aquells que tenen una afectació major i volen aspirar a professions com la de servei de policia o de bombers, és possible que no hi puguin accedir a causa de tenir un grau important de daltonisme. Això té lloc perquè “dins de la revisió mèdica i de la vista per presentar-se a aquestes places, hi ha la prova de l’alteració de colors”, manifesta l’oftalmòleg del Principat.

Cal dir que tenir una percepció dels colors diferent no afecta de cap manera d’altres problemes que estan relacionats amb la vista. “Una persona daltònica no és ni més ni menys propensa a patir problemes de visió. No hi té cap tipus de relació”, assegura Rossell.

TEST DE DETECCIÓ

Una de les característiques habituals entre els daltònics és que sovint no saben que ho són. Rossell comenta que “ens trobem que alguns nens que tenen un determinat comportament, els fem un test i els detectem daltonisme. També passa amb la gent que es presenta a policia o bombers que no ho saben que en tenen”. Hi ha dos tipus de tests que els oftalmòlegs apliquen i serveixen per determinar si es pateix alteració en la percepció dels colors i quin és el grau d’afectació. Un és més senzill i detecta un problema de visió dels colors, mentre que l’altre és més complex i consisteix en diverses proves quantitatives més detallades que determinen el tipus i la gravetat del daltonisme.

El més senzill és el test Ishihara, que consisteix en una sèrie de patrons circulars amb molts punts de diversos colors, mida i brillantor, com el que es pot apreciar a la imatge que acompanya el reportatge. Una persona sense desordre en la percepció dels colors veurà un número dibuixat a l’interior, mentre que algú amb daltonisme no serà capaç de distingir bé la xifra dibuixada. “Ho fem sovint amb nens, generalment, però les proves de classificació no les fem gaire perquè són més llargues i complexes de fer”, assenyala Rossell. Hi ha diverses proves i la més popular és el test de matisos Farnsworth-Munsell 100, que consisteix a ordenar unes fitxes de colors segons la progressió gradual. D’aquesta manera es pot saber amb més precisió el grau de daltonisme i veure quina és l’escala de colors pròpia de la persona.

Ulleres i lents de correcció

No hi ha un tractament que corregeixi el daltonisme, però els especialistes sí que han trobat una millora per a les persones que en pateixen. Són les lents i les ulleres per a daltònics, algunes de les quals es poden trobar a Andorra, que els permeten percebre colors que normalment no distingeixen. Aquests aparells tenen unes lents que accentuen certs colors i n’enfosqueixen d’altres.