El perquè del negacionisme

Des de l’inici de la pandèmia, tota mena de missatges pseudocientífics i teories de la conspiració sobre el coronavirus s’han escampat com la pólvora a les xarxes socials i les aplicacions de missatgeria, fins al punt que tota aquesta allau de fake news ha bastit tot un moviment negacionista de la Covid-19, amb milers d’adeptes i multitudinàries manifestacions arreu.

A qui no li ha arribat mai presumpta informació sobre la malaltia? “Ara no tant, però durant els primers mesos em vaig fer un tip de rebre missatges sobre el coronavirus per totes bandes, i amb dades contradictòries. Arribava un moment en què no sabies quines d’aquestes informacions eren certes i quines no. Fins i tot vaig arribar a dubtar de l’existència real del virus”, afirma Jordi Castany, veí d’Escaldes de 41 anys. Ara, assegura que només s’informa per canals oficials.

El negacionisme pot ser tan perillós com la mateixa malaltia. “Estem tan saturats d’informació que arriba un moment en què pots patir una mena de col·lapse. I al final això pot portar a negar la realitat i relaxar les mesures de protecció davant el virus, amb conseqüències per a la nostra salut i la de qui ens envolta”, explica la psicòloga Meritxell Camp, del centre NIVI. Aquesta actitud pot ser deguda, per un costat, “a un posicionament de desconfiança davant la classe política, de suspicàcia permanent davant del que diuen les autoritats”. Per l’altre, “també està relacionat amb la manera com processem la informació. Si una informació ens resulta perjudicial pot ser que ens neguem a acceptar-la”, afegeix.

La negació, de fet, és un mecanisme de defensa habitual en psicologia. “En algunes ocasions, estem exposats a moments d’estrès, ansietat o angoixa per amenaces externes, o ens enfrontem a records o emocions inacceptables. Quan es viuen amb una intensitat extrema, apareixen mecanismes com ara el negacionisme”, comenta la psicòloga Anna Verdaguer, del Centre Andorrà de Psicologia (Capsi).

Un procés de dol passa per tres fases: prendre consciència de la situació, tenir intenció d’adaptar-se i actuar per aconseguir aquesta adaptació. “La base del negacionisme està en la primera. No es pren consciència, es rebutja la realitat, es fa com que tot va igual. Apareixen resistències i desapareix la percepció del risc donant-nos una falsa sensació de control”, apunta Verdaguer.

El que pot portar una persona a negar evidències tan palpables com la crisi del coronavirus no és tant el seu perfil psicològic concret com la manera en què cadascú accepta els canvis. “L’ésser humà és conservador per naturalesa perquè controla el que passarà encara que això sigui negatiu”, explica la psicòloga del Capsi. “Tanmateix, davant una situació nova apareix la incertesa i això provoca una sensació de no control. I davant això es pot respondre adaptant-se a la realitat o negant-la”, agrega. Verdaguer insisteix que “no podem establir un perfil psicològic” determinat, però sí que cal tenir en compte quins són els símptomes més notables de la negació, per poder-ho detectar a temps. “No reconèixer una situació difícil, intentar evitar enfrontar-se a la realitat d’un problema i minimitzar les possibles conseqüències d’aquest problema”, especifica.

En el cas del coronavirus cal sumar-hi l’agreujant que determinats líders polítics amb milers de seguidors han utilitzat el discurs negacionista, amb efectes socials catastròfics. Persones com Trump, Johnson o Bolsonaro “arrosseguen masses, són molt influents, i això també ha ajudat a la propagació del moviment negacionista”, exposa Meritxell Camp.

De fet, la psicòloga creu que tothom, en major o menor grau, ha passat per una fase de negació de la pandèmia. “Quan la crisi sanitària va esclatar a la Xina ho vèiem com una cosa molt llunyana, ni ens imaginàvem el que ens venia a sobre.” I de fet, quan la pandèmia ja era una realitat d’abast global, “molta gent es resistia a creure que allò fos cert”, ressalta.

El problema arriba quan la negació es cronifica. “Pot ser frustrant que un ésser estimat es negui a acceptar una realitat. Però abans d’exigir-li que toqui de peus a terra i que afronti la realitat, cal aturar-se, perquè pot necessitar més temps per resoldre el conflicte”, afirma Verdaguer. “La intensitat de la negació pot canviar amb el temps, especialment per a algú amb una malaltia crònica: alguns períodes es caracteritzen per estar menys a la defensiva, mentre que, en altres moments, la negació pot ser més forta”, precisa.

Davant d’un estat de negació continuat, l’especialista proposa algunes estratègies, com ara analitzar amb sinceritat els propis temors, mirar d’identificar les creences irracionals sobre la situació, escriure un diari o explicar el que passa a un amic o familiar pròxim.

Però si aquesta persona “no aconsegueix avançar pel seu compte” i continua “bloquejada en la fase de negació”, cal considerar l’opció d’acompa­nyar-la a consultar un psicòleg. “El professional el podrà ajudar a trobar maneres saludables d’afrontar la situació en lloc de mirar de fer veure que no existeix”, conclou Verdaguer.

DOS TIPUS DE NEGACIONISTES

Segons el psicòleg Guillermo Blanco Bailac, hi ha dos tipus de negacionistes: el situacional i el posicional. “El situacional nega la situació actual de moment, no vol veure el que hi ha, està en xoc. Però si li dones temps reflexiona. És més fàcil treballar amb ell. El posicional té altres trets de personalitat, manté creences alternatives o acientífiques, combina coses coherents amb coses que no ho són, no contrasta informació, la seva creença és ell mateix. I exacerba el biaix cognitiu, alguna cosa que tots tenim però que en ell és absolut: només recullo la informació que dona suport a la meva hipòtesi.”